diumenge, 30 de desembre del 2012

Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

Quan el 2012 esgota les darreres hores, se'ns barreja el record de l'any que s'acaba i la por de l'any que comença. Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix, deia Albert Einstein. Per tant, perquè l'any que avui estrenem, i que encara es manté intacte en el nostre ideal, sigui millor que el malmès 2012 haurem de canviar molt i fer les coses d'una altra manera, amb una altra mirada. Com els personatges rodons de Forster, haurem d'evolucionar davant el nostre entorn per esdevenir Pereira i rebelar-nos. Que el 2013 ens porti a tots el coratge necessari per començar de nou!

diumenge, 23 de desembre del 2012

NADALA


Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

dimecres, 19 de desembre del 2012

Els drets del lector, segons Daniel Pennac

Dret a no llegir.
Dret a saltar pàgines. 
Dret a no acabar al llibre. 
Dret a rellegir. 
Dret a llegir qualsevol cosa.
Dret a llegir el que m'agrada.
Dret al bovarisme (malaltia textualment contagiosa) 
Dret a llegir en qualsevol lloc. 
Dret a fullejar. 
Dret a llegir en veu alta. 
Dret a callar.

dimarts, 18 de desembre del 2012

'Tots som Pereira'

'A mi no m'interessa ni la causa republicana ni la causa monàrquica, jo dirigeixo la pàgina cultural d'un diari de la tarda i aquestes coses no entren en el meu panorama. Jo li trobo un lloc tranquil, no puc fer més, i vostè vagi ben en compte de no buscar-me, perquè jo no vull tenir res a veure amb vostè ni amb la seva causa' , diu Pereira al seu deixeble Monteiro Rossi.

'Afirma Pereira' és la novel·la que hem llegit aquest mes al club de lectura. L'evolució del vell periodista va des d'aquesta postura inicial distant amb Monteiro Rossi, el seu cosí i la seva lluita, fins la implicació absoluta després de l'assassinat del jove escriptor que li fa signar un article devastador contra el règim de Salazar i la seva policia política. Així 'Afirma Pereira' és la història d'una presa de consciència, d'una evolució personal com a símbol de tota una societat. És un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira personifica l'intel·lectual allunyat de la realitat, responsable d'una pàgina cultural en un moment convuls a Portugal, amb una guerra civil a Espanya i amb el fantasma del feixisme planejant per damunt de tot Europa. '...perquè el país callava, no podia fer altra cosa, i mentrestant la gent moria i la policia semblava que fos l'amo del món. I va pensar: aquesta ciutat fa pudor de mort, tot Europa fa pudor de mort.' Pereira és un personatge peculiar i entranyable: gras, hipertens, aparentment mediocre, catòlic, apolític, amant de la literatura francesa, admirador de Bernanos, petit i immers en una espiral de silenci sense ser-ne conscient però que poc a poc abandona l'actitud apocada del principi per endinsar-se en la dimensió de l'heroi i adquirir la grandesa dels personatges literaris eterns. Representa l'home senzill, honest i sincer que de cop i amb brutalitat comprèn tota la maldat que envolta el poder que fa emmudir i mata. El seu amic, el doctor Cardoso l'ajuda a entendre que haver conegut Monteiro Rossi, el fill que mai va tenir, li havia desencadenat una pulsió interna i havia provocat un canvi del jo hegemònic que controlava la confederació d'ànimes estructurades en el seu interior. Pereira venç el seu conflicte íntim en ser capaç de trencar el silenci i guanya el conflicte èpic en rebelar-se contra el règim de Salazar. I així arriba a l'article que el dignifica i l'allibera.

Però Tabucchi fa un pas més en la seva novel·la. Apart de ser un retrat crític del Portugal dels anys 30 sota la dictadura de Salazar i de tenir una gran qualitat literària, l'autor ens mostra un joc de miralls i a través de la Lisboa que retrata, ens retorna la nostra imatge, mostra la societat actual, concretament la Itàlia dels anys 90. També cega davant moltes injustícies, també silenciosa i silenciada, també amb personatges massa complaguts i amb altres de sinistres movent fils invisibles. 'Tocar aquest nervi, despullar-lo i sacsejar-lo', com diu el professor Manuel Rico, és el repte de Tabucchi. De fet, és una de les funcions de la literatura: despertar consciències. I a 'Sostiene Pereira', Tabucchi ho aconsegueix, començant pel seu propi personatge. 'Pereira va tornar a casa. Va anar al dormitori i va treure la tovallola de la cara de Monteiro Rossi. Va tapar-lo amb un llençol. Després va anar a l'estudi i es va asseure davant de la màquina d'escriure. Va escriure com a títol 'Assassinat un periodista'. Pereira inicia aquí el camí cap a l'eternitat.

I de fons la Lisboa imaginària i viva de Tabucchi, amb la brisa atlàntica, els vells i estrets carrers costeruts, els mítics tramvies, la plaça da Rossio i el cafè Orquidea. Com un personatge més, xafogós i pesant. A la sessió d'avui ens ha acompanyat l'escriptor barceloní Jaume Benavente, autor de 'Llums a la costa', també ambientada a Lisboa, i bon coneixedor de l'obra de l'autor italià. Com Tabucchi, Benavente és un creador d'atmosferes, amb personatges que reflexionen sobre la vida i l'existència humana i amb un marcat interès pel viatge literari. Benavente, que conserva una imatge idealitzada del seu pas per Lisboa en el periple que l'havia de portar de petit a Brasil, ens ha apropat la mirada estrangera sobre una ciutat recreada literàriament fins a l'infinit, ens ha parlat de la Lisboa inventada però real, de com l'escriptor construeix el seu imaginari no sempre proper i de com el lector el modifica a través de la seva pròpia experiència. Ha estat com sempre una tertúlia rica en matisos perquè als comentaris d'en Jaume Benavente hi hem afegit la nostra visió de la novel·la, la nostra entesa amb el personatge i hem conclòs que tots som Pereira. 'Tanquem els ulls per no veure la realitat però de cop un fet inesperat ens la mostra amb tota la seva cruesa'.


diumenge, 16 de desembre del 2012

Tots amb la Marató de TV3

'Sempre hi ha algú de qui no és possible que prescindim.
Potser gràcies a això vivim encara'

(Joan Vinyoli)

dilluns, 10 de desembre del 2012

A la recerca del setè camió i de la nostra història

El diumenge dia 2 de desembre, amb un fred intens, ens en vàrem anar cap a la Vajol a recórrer el rastre del setè camió i el seu tresor perdut. Sota el guiatge, sempre magistral de l'Assumpta Montellà, autora del llibre 'El setè camió, el tresor perdut de la República' vàrem començar el recorregut al castell de Sant Ferran de Figueres on, perduda ja la Guerra, es varen celebrar les darreres corts republicanes en un espai força denigrant per tan magna reunió.Era el mateix lloc on 60 anys enrere i en una mena d'èxode erràtic varen amagar-hi 'Les Menines' i altres quadres d'igual importància procedents del fons del Prado per protegir-los de les bombes d'ambdós bàndols.

El recorregut per la història sempre dóna perspectiva i vàrem caminar pel mateix lloc on, abatut, va marxar el president Companys, els masos on es varen allotjar Azaña, Negrín o el mateix Companys. L'Assumpta ens va apropar la història menuda, aquella que, com a bona antropòloga,  li agrada a ella, les converses entre les persones que havien guiat fins llavors el destí dels nostre país i que es trobaven atrapats en un camí sense retorn. Eren els vençuts i només podien mantenir la dignitat perquè havien perdut tota la resta.

Finalment vàrem visitar la mina d'en Negrín, una antiga mina de talc que va ser bunqueritzada pel fill del primer ministre de la República i on hi van amagar un tresor d'or procedent de la incautació de les caixes de reparació del Banc d'Espanya. On va anar aquest or? Una part va sortir de l'Estat cap a un destí incert segurament darrera algunes de les figures més notables que havien emprès el camí de l'exili. Hi ha una història però que explica que un camió carregat d'or es va perdre i no va arribar al seu destí. O almenys, no al destí previst. La tradició oral ha estructurat històries difícils de creure però fantàstiques per escoltar. Com sempre la companyia de l'Assumpta és un mestratge extraordinari.