dilluns, 7 d’octubre del 2013

I un llibre ens porta a un altre i aquest a un altre i així creixem

'Això és el que m’agrada de llegir: 
una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre 
i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. 
És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer' 


Aquest octubre reprenem el club de lectura i ja tenim ganes de les nostres trobades mensuals en què al voltant de bons llibres debatem sobre allò que ens ocupa i ens preocupa. I és que com diu Juan José Millás 'no s'escriu per ser escriptor ni es llegeix per ser lector, s'escriu i es llegeix per comprendre el món'. Enguany comencem amb 'Mentira' de Enrique de Hériz, una novel·la que ens parla de les mentides que ens ajuden a fer suportable la realitat. Podrem conèixer l'autor que assistirà a la tertúlia. Continuarem amb un recull de poesia de Salvador Espriu fet per l'escriptor Lluís Freixas i per Nadal retrem homenatge a Charles Dickens amb 'Tots els contes de Nadal'. Es tracta de cinc relats publicats a partir de l'any 1843 en què va aparèixer 'Cançó de Nadal' i que es van convertir en tot un esdeveniment a Anglaterra.

Començarem l'any amb 'Suite francesa' d'Irène Némirovsky, una novel·la testimonial escrita en circumstàncies excepcionals. L'autora, jueva, la va escriure mentre s'amagava dels nazis per evitar la deportació. Pel febrer llegirem 'Mirall trencat' de Mercè Rodoreda i pel març 'Plans de futur' de Màrius Serra. En aquest cas podrem parlar amb l'autor sobre la novel·la que recrea la vida del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacte. Per l'abril és el torn de 'A sang freda' de Truman Capote, una obra mestra i precursora de la non-fiction novel i pel maig arriba 'Un matrimonio feliz' de Rafael Yglesias, un escriptor novaiorquès que ens explica de manera estremidora el testimoni de la seva dona malalta terminal de càncer.

Amb l'estiu tornarem a Cartellà i el primer a visitar-nos és Josep Maria Fonalleras que ens parlarà de la seva novel·la 'Climent' una reflexió sobre la vida, l'amistat, l'amor i la pèrdua. I finalment la revetlla literària del mes de juliol estarà dedicada a Joan Vinyoli. El 2014 és l'any Vinyoli i aquest és el nostre petit homenatge al poeta. L'escriptor Lluís Freixas farà un recull i el comentarem amb ell.

dijous, 21 de març del 2013

Dia Mundial de la poesia 2013

Només la veu

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

Zoraida Burgos (2103)

diumenge, 17 de març del 2013

Dia de la poesia catalana a Internet: #jollegeixo #piulempoesia

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

divendres, 15 de març del 2013

Un punt de llibre per recordar

Aquest any per Sant Jordi fem un concurs de punts de llibre per recordar l'Anna i la Glòria. Elles van marxar però encara són amb nosaltres, cada vegada que hi pensem, cada cop que en parlem. I és que l'autèntica i única mort és l'oblit. Per això els nens els faran un punt de llibre, per recordar en quina pàgina de la vida ens vàrem quedar, per recordar que malgrat les adversitats la lectura continua i hem d'arribar fins al final!

El concurs està adreçat als nens i nenes de 1er a 6è de Primària que siguin fills de socis de l’Ateneu de Cartellà i a tots els alumnes de l’escola de Sant Gregori que estiguin en aquests cursos. Enguany és la primera edició i hem volgut fer-ho en record d'aquestes dues entusiastes participants del jove club de lectura i que ens han deixat el 2012: la Glòria Pla-Giribert i l’Anna Vidal. Per a elles hem preparat aquesta activitat que té com a temàtica 'els records'.

En aquest enllaç hi trobareu les bases de la convocatòria i us animem a fer participar els vostres fills. El concurs es fallarà el 19 d’abril. Us recordem que el club de lectura és obert a tothom i us animem a apuntar-vos-hi.

dilluns, 11 de març del 2013

L'ampolla de Klein

Com l’ampolla de Klein, a 'Jo confesso' Cabré replega el seu personatge sobre ell mateix en una mena de metàfora de la història de la humanitat que oblida el mal que ha fet per fer-lo de nou. En aquesta magnífica novel·la Cabré fa un repàs a la història d'Occident centrant-se en la presència del mal. Recrea episodis separats per mig segle però mimètics pel que fa al triomf de la maldat. 'El fet que entre Eimeric i Höss hi hagi 500 anys no té cap importància', diu Cabré. D'aquesta manera hi ha un joc de miralls en què l'inquisidor fra Nicolau Eimeric i el nazi Rudolph Höss estan a banda i banda i un reflecteix l'altre com si fossin la mateixa persona 'quant a manca d'empatia cap a les seves víctimes i menyspreu per la vida humana'. El capítol 24 on l'inquisidor i el comandant d'Auschwitz es fonen en un mateix botxí és la primera narració que va escriure Cabré de la nova novel·la i és on veiem de manera més diàfana com alguns crims es repeteixen de manera cíclica. L'autor, per aconseguir una atmosfera harmònica, una cadència musical, un vaivé que embolcalli, passa de la primera a la tercera persona narrativa. Allunyant i acostant el personatge i és que l'Adrià Ardèvol, el protagonista, és 'alter ego' de l'autor, afirma Cabré. 'Quan descrius el teu món et sents més segur', afegeix.

Ampolla de Klein
'Jo confesso' és una reflexió, l'expiació d'una culpa, un viatge cap a la veritat de l’Adrià que creix en una família plena de secrets inconfessables i misteris i on ell és dipositari de tot el llegat cultural, religiós, social, polític, criminal i humà que el precedeix. Dins d'aquest univers destaca la botiga d'antiguitats de la família, un espai on conviuen els objectes que el pare cobeja i pels quals mata i mor i especialment el Vial, l'esplèndid violí Storioni del segle XVIII que l'Adrià conserva com el seu tresor més preuat però que està tacat de sang des de l'inici del seu recorregut. 'Jo confesso' és també una història d'amor incondicional, d'amistat, de recuperació, de descoberta, d'assumpció de la culpa del pare, de redempció i de perdó. Però el mal plana sobre els personatges i la traïció hi és present fins la darrera pàgina. L'ampolla de Klein en un moviment impossible ens retorna a l'inici i fa que la vida de l'Adrià, com la història d'Occident, es retroalimenti.

Jaume Cabre va ser a Girona dijous passat on va fer una xerrada al club de lectura de Sant Narcís. Des de l'Ateneu de Cartellà ens hi vàrem afegir, convidats pel bon amic Lluís Gil, i durant una hora i mitja vàrem poder gaudir de la saviesa de l'escriptor. Cabré ens va explicar el procés creatiu que el va portar a escriure aquesta esperada obra. 'Faig una novel·la, fent-la, sense esquemes previs, seguint un procés evolutiu', va assegurar 'i a vegades demano ajuda als personatges', va dir. 'El primer capítol va ser el darrer que vaig escriure', va assegurar 'i conté tota la novel·la en tres ratlles', va afegir: 'Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable', diu l'Adrià Ardèvol en l'inici del contracte amb el lector. Cabré va finalitzar la xerrada dient que 'quan la novel·la s'acaba et sents atordit, buit i sense saber què fer amb la teva vida'.


divendres, 1 de febrer del 2013

'La química representa un núvol indefinit de possibilitats futures'


Al club de lectura hem llegit aquest mes de gener  'El sistema periòdic' de Primo Levi. A partir dels elements de la taula periòdica, que donen nom als diferents capítols de l'obra, l'autor italià d'origen jueu, tancat a Auschwitz durant la II Guerra Mundial, ens explica episodis de la seva vida de químic, des de la seva infantesa fins la maduresa, amb nombroses anècdotes i reflexions. 'El sistema periòdic' és l'autobiografia d'un químic (Primo Levi era químic) que en analitzar el que ha estat la seva trajectòria professional s'adona que la resta de la seva vida no se'n pot deslligar. Són 21 capítols dedicats cadascun d'ells a un element químic convertit en metàfora de l'home i les relacions humanes.

Des de l'argó, un gas noble que Levi compara amb la raresa de la seva família, una estranya comunitat jueva assentada a Torí, al Piemont i el comportament del qual és comú als seus familiars. 'Rars, inerts i nobles', diu Levi, 'tan pagats d'ells mateixos que no es relacionen amb ningú', afegeix. Levi continua amb l'hidrògen,, inici de la vida, i el fa coincidir amb la descoberta de la química, de l'amistat, de l'amor. Apareix el seu amic Enrico,  a qui Levi troba fascinant. 'No era massa actiu i el seu rendiment escolar era escàs però tenia dots que el feien diferent de tothom', diu l'escriptor. Per Levi, l'hidrògen és una metàfora de la força de la naturalesa, de l'origen de la vida. El mateix element que 'crema al sol i a les estrelles i a causa de la condensació del qual es formen en silenci etern els universos', escriu. A la resta de capítols s'estableixen paral·lelismes entre característiques de la condició humana i episodis remarcables de la vida de Levi, que va fer servir la química per intentar entendre el comportament humà en la seva dimensió més àmplia. Així compara el ferro amb el seu amic Sandro Delmastro, el zinc i les seves impureses necessàries amb el moment tràgic i dolorós que vivia Europa immersa en l'onada de feixismes que la van assolar, el potassi amb la necessitat de no refiar-nos de les aparences,  l'or, que exemplifica el que sentia Levi tancat a Auschwitz mentre a fora la vida fluïa amb naturalitat com l'or flueix suspès en l'aigua, el ceri que representa el foc i els va donar esperança de sobreviure,... i així fins a 21 elements entre els quals destaca ja al final el vanadi, un element que permet que un vernís defectuós que no s'asseca ho acabi fent, com el passat que no acaba de desaparèixer s'acabi atenuant, i que porta a l'autor a retrobar-se amb un antic carceller del camp de concrentració i amb qui Levi estableix una relació perquè necessita respostes. És un llibre que parla de microhistòria, que a través de les reflexions de l'autor ens mostra el retrat d'una Europa convulsa i d'un món en destrucció del qual Levi en va ser una víctima com la resta. 'La química representava un núvol indefinit de possibilitats futures', diu el mateix autor quan s'enfronta per primera vegada a un experiment químic en el laboratori del germà d'Enrico. Per ell ho va ser tot, la feina, la passió i una eina poderosa per intentar comprendre la desraó humana.

A la tertúlia d'aquest mes vàrem convidar la Coral i l'Elmar i vàrem fer alguns dels experiments químics que surten al llibre. Ens ho vàrem passar molt bé i es aportacions de a Coral ens van ajudar a entendre una mica millor aquesta noval·la de la qual Italo Calvino va dir que era 'extraordinària i fascinant' i que deixava 'una empremta profunda en el lector'. Així és.


dijous, 17 de gener del 2013

#anyEspriu

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.