dijous, 21 de març del 2013

Dia Mundial de la poesia 2013

Només la veu

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

Zoraida Burgos (2103)

diumenge, 17 de març del 2013

Dia de la poesia catalana a Internet: #jollegeixo #piulempoesia

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

divendres, 15 de març del 2013

Un punt de llibre per recordar

Aquest any per Sant Jordi fem un concurs de punts de llibre per recordar l'Anna i la Glòria. Elles van marxar però encara són amb nosaltres, cada vegada que hi pensem, cada cop que en parlem. I és que l'autèntica i única mort és l'oblit. Per això els nens els faran un punt de llibre, per recordar en quina pàgina de la vida ens vàrem quedar, per recordar que malgrat les adversitats la lectura continua i hem d'arribar fins al final!

El concurs està adreçat als nens i nenes de 1er a 6è de Primària que siguin fills de socis de l’Ateneu de Cartellà i a tots els alumnes de l’escola de Sant Gregori que estiguin en aquests cursos. Enguany és la primera edició i hem volgut fer-ho en record d'aquestes dues entusiastes participants del jove club de lectura i que ens han deixat el 2012: la Glòria Pla-Giribert i l’Anna Vidal. Per a elles hem preparat aquesta activitat que té com a temàtica 'els records'.

En aquest enllaç hi trobareu les bases de la convocatòria i us animem a fer participar els vostres fills. El concurs es fallarà el 19 d’abril. Us recordem que el club de lectura és obert a tothom i us animem a apuntar-vos-hi.

dilluns, 11 de març del 2013

L'ampolla de Klein

Com l’ampolla de Klein, a 'Jo confesso' Cabré replega el seu personatge sobre ell mateix en una mena de metàfora de la història de la humanitat que oblida el mal que ha fet per fer-lo de nou. En aquesta magnífica novel·la Cabré fa un repàs a la història d'Occident centrant-se en la presència del mal. Recrea episodis separats per mig segle però mimètics pel que fa al triomf de la maldat. 'El fet que entre Eimeric i Höss hi hagi 500 anys no té cap importància', diu Cabré. D'aquesta manera hi ha un joc de miralls en què l'inquisidor fra Nicolau Eimeric i el nazi Rudolph Höss estan a banda i banda i un reflecteix l'altre com si fossin la mateixa persona 'quant a manca d'empatia cap a les seves víctimes i menyspreu per la vida humana'. El capítol 24 on l'inquisidor i el comandant d'Auschwitz es fonen en un mateix botxí és la primera narració que va escriure Cabré de la nova novel·la i és on veiem de manera més diàfana com alguns crims es repeteixen de manera cíclica. L'autor, per aconseguir una atmosfera harmònica, una cadència musical, un vaivé que embolcalli, passa de la primera a la tercera persona narrativa. Allunyant i acostant el personatge i és que l'Adrià Ardèvol, el protagonista, és 'alter ego' de l'autor, afirma Cabré. 'Quan descrius el teu món et sents més segur', afegeix.

Ampolla de Klein
'Jo confesso' és una reflexió, l'expiació d'una culpa, un viatge cap a la veritat de l’Adrià que creix en una família plena de secrets inconfessables i misteris i on ell és dipositari de tot el llegat cultural, religiós, social, polític, criminal i humà que el precedeix. Dins d'aquest univers destaca la botiga d'antiguitats de la família, un espai on conviuen els objectes que el pare cobeja i pels quals mata i mor i especialment el Vial, l'esplèndid violí Storioni del segle XVIII que l'Adrià conserva com el seu tresor més preuat però que està tacat de sang des de l'inici del seu recorregut. 'Jo confesso' és també una història d'amor incondicional, d'amistat, de recuperació, de descoberta, d'assumpció de la culpa del pare, de redempció i de perdó. Però el mal plana sobre els personatges i la traïció hi és present fins la darrera pàgina. L'ampolla de Klein en un moviment impossible ens retorna a l'inici i fa que la vida de l'Adrià, com la història d'Occident, es retroalimenti.

Jaume Cabre va ser a Girona dijous passat on va fer una xerrada al club de lectura de Sant Narcís. Des de l'Ateneu de Cartellà ens hi vàrem afegir, convidats pel bon amic Lluís Gil, i durant una hora i mitja vàrem poder gaudir de la saviesa de l'escriptor. Cabré ens va explicar el procés creatiu que el va portar a escriure aquesta esperada obra. 'Faig una novel·la, fent-la, sense esquemes previs, seguint un procés evolutiu', va assegurar 'i a vegades demano ajuda als personatges', va dir. 'El primer capítol va ser el darrer que vaig escriure', va assegurar 'i conté tota la novel·la en tres ratlles', va afegir: 'Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable', diu l'Adrià Ardèvol en l'inici del contracte amb el lector. Cabré va finalitzar la xerrada dient que 'quan la novel·la s'acaba et sents atordit, buit i sense saber què fer amb la teva vida'.