Participem altre cop com a jurat del Premi Crexells

Aquest any alguns membres del club de lectura participem de nou com a jurat en la XLIII edició del Premi Crexells que atorga anualment l'Ateneu Barcelonès. Les obres finalistes aquest 2014 són 'Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll, Licantropia, de Carles Terés i Cròniques del déu coix de Joan Lluís Lluís. De moment hem llegit els dos primers i ara hem començat a llegir el tercer. Encara no ens hem trobat per comentar-los però fins ara les impressions dels lectors ens indiquen que es tracta de novel·les de molta qualitat. La casualitat, capriciosa, ha volgut que el darrer llibre comentat en la sessió ordinària del club fos 'A sang freda' de Truman Capote i la primera novel·la que hem llegit del Premi Crexells fos 'Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll. Aquest fet ens ha obert la porta de la comparació d'aquestes dues obres que tenen molts punts en comú. L'Ateneu posa a l'abast dels clubs de lectura participants en aquest event tota mena d'informació per tal que puguem fer la feina amb solvència. I per als clubs és una bona oportunitat de participar en un premi tan prestigiós com el Crexells sentint-nos partícips de la decisió del jurat.

Per una banda Dos taüts negres i dos de blancs' de Pep Coll, és la recreació d'un crim real i atroç que va quedar impune al Pallars. Una família de quatre membres, el pare, la mare i dues filles va ser brutalment assassinada i tot i que es va saber qui eren els culpables mai no es va fer justícia.

Licantropia, de Carles Terés és una novel·la que gira a l'entorn dels homes llop en una zona de la Franja on cíclicament apareixen afectats del mal de la licantropia. Mentre una família ho viu com una maledicció que porta els seus membres a matar els descendents nens, una altra ho viu com una oportunitat de reunir en un sol ésser superior les qualitats de l'home i les del llop.

Finalment hi ha Cròniques del déu coix de Joan Lluís Lluís. L'autor parteix de la idea que els deus antics van començar a morir en el moment en què els humans van deixar d'oferir-los sacrificis ja que vivien del fum d'aquests sacrificis.

El premi es lliurarà el pròxim 26 de juny en el transcurs de la Revetlla literària que es fa anualment a la seu de l'Ateneu Barcelonès. Abans però ens haurem de reunir nosaltres i fer el nostre veredicte que ja intueixo que serà difícil.

Tots som Pereira, Josep

La mort d'en Josep Tur ens ha deixat a tots atordits i sense paraules perquè en Josep era el nostre amic. Parlar de la mort d'un amic sempre és dolorós però a més si la mort és prematura apart de dolorós és injust i difícil d'entendre. I és que en Josep se n'ha anat molt abans del que tots haguéssim volgut però sobretot molt abans del que li tocava.

En Josep formava part del club de lectura des de gairebé el primer any però era darrerament que havia intensificat la seva participació en les nostres tertúlies. En Tur era un home de somriure fàcil, conversa esplèndida i caràcter afable. Quan ens trobàvem sempre parlàvem de llibres que és una manera de parlar de la vida i mica en mica havíem teixit el fil invisible que uneix les persones amb interessos comuns. Recordo la primera vegada que va venir al club de lectura. Havíem llegit 'Afirma Pereira' i en Josep va manifestar amb entusiasme que era un dels seus llibres predilectes. En va deixar constància amb una anàlisi acurada i la seva passió en parlar-ne. 'Afirma Pereira' és un viatge de la ignorància a la saviesa, de la submissió a la dignitat, de la mentida a la veritat, de la mort a la vida. Pereira, el vell periodista que escriu necrològiques en un diari de Lisboa representa l'home senzill, honest i sincer que es rebel·la contra la injustícia a través del compromís. Per això li agradava a en Josep. Perquè ell també era un home compromès, amb el seu poble, amb l'Ateneu, amb la seva família i amb els seus amics. I generós i entusiasta des de la seva bonhomia. I això el feia molt valuós.

Per acabar m'agradaria fer servir una de les reflexions que escriu Pereira a l'inici de la novel·la i que de ben segur a en Josep no li va passar per alt: 'La relació que caracteritza de la manera més profunda i general el sentit del nostre ésser és la de la vida amb la mort, perquè la limitació de la nostra existència mitjançant la mort és decisiva per a la comprensió i la valoració de la vida. I aquesta és la idea ja que la mort no és només l'únic àrbitre de la felicitat sinó que també és la mesura amb la qual jutgem la pròpia vida, una lluita constant encara que a vegades ens sembli una tragèdia. Descansa en pau, amic. Et trobarem molt a faltar.

'S'ha acabat l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'

Irène Némirovsky

'Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió però la meta és lluny i el temps, escàs'. Sísif com a metàfora de l'absurditat de l'existència humana, de com la vida pot esdevenir una condemna. A 'Suite francesa', un retrat en mosaic de la misèria humana davant l'adversitat i la barbàrie, hi trobem aquesta frase gravada a l'escriptori de Gabriel Corte. Ell, com els altres personatges, intenta salvar-se individualment i es degrada per conservar les seves pertinences o per aconseguir un cistell de menjar. 'Odiava la guerra, amenaçava molt més que la seva vida o el seu benestar; destruïa contínuament l'univers de ficció, l'únic en el qual se sentia bé', pensa Corte.

D'aquesta novel·la, que Irène Némirovsky va escriure l'any 1942 però que no es va publicar fins el 2004, s'ha dit gairebé tot. Obra coral i inacabada que retrata en directe els primers anys de la II Guerra Mundial parteix de l'èxode que l'any 1940 varen protagonitzar els francesos fugint dels nazis. La primera part descriu amb cruesa i ironia, però també amb tendresa, la fugida massiva dels parisencs davant l'arribada imminent dels alemanys i la segona part se situa en un poble ocupat per soldats de la Wermacht. 'És com el missatge d'un nàufrag que rebem dins una ampolla' i que ens arriba des del passat intacte, 'sense interferències ni revisionismes'. Sense contaminar. És una mirada lúcida, implacable, crua, violenta i realista que fa Némirovsky de la França ocupada. I ho fa a partir de la infrahistòria, de les històries menudes. Sense herois, amb personatges traidors, miserables, espantats, roïns, tristos, egoistes i tremendament humans, tant els ocupats com els ocupants, que només lluiten per sobreviure. Com va fer la pròpia Irène en tots els episodis de la seva vida.

A 'Tempesta de juny' veiem personatges desolats davant un món que s'enfonsa. 'Es quedaria un temps a Lisboa i després abandonaria l'odiosa Europa, fastigosa de sang. Se la va imaginar mentalment, un cadàver mig descompost, ple de ferides. Es va estremir', reflexiona Charles Langelet o els Michaud que lamenten no poder-se endur tots els records quan han d'abandonar París. 'Per més que ho provessin els millors s'havien de quedar allà, entre aquelles pobres parets'. 'La caritat cristiana, la mansuetud de segles de civilització li queien com ornaments inútils que deixaven al descobert la seva ànima àrida i nua. Estava sola amb els seus fills en un món hostil. Havia d'alimentar i protegir els seus petits. La resta ja no comptava', diu la senyora Pericand. Són personatges al voltant dels quals l'autora descriu un món en destrucció i que afavoreix que apareguin les pulsions internes més fosques. Personatges rodons que evolucionen al llarg de tot el capítol fins esdevenir ombres d'ells mateixos. 'S'ha acabat  l'època de les comoditats i dels petits plaers de la pau'.

'Dolce' dibuixa un seguit de personatges connectats en part amb els primers però que podrien funcionar de manera independent. A Bussy conviuen en aparent harmonia els vilatans amb els oficials de la Vermacht que han ocupat França. I Némirovsky continua amb el seu retrat mordaç, àcid, a vegades tragicòmic, però real de la guerra i de les seves conseqüències. Amb vides trencades, soldats allunyats de les seves famílies, deportats. De nou l'autora ens descriu un 'paisatge amb figures' que lluiten per tirar endavant, per dominar les seves emocions, altra vegada, per sobreviure en un món arrasat. És una mirada desesperada a l'anima humana.

Dins el deliri nazi, Némirovsky va escollir quedar-se a França i lluitar per ser tractada com una 'burgesa francesa', sol·licitant la ciutadania, suplicant-li al mariscal Petain, retratant de manera poc amable els jueus, convertint-se al catolicisme fins i tot. Practicant el que els seus detractors van qualificar 'd'antisemitisme o autoodi jueu'. Però no ho va aconseguir, França la va rebutjar brutalment, i el mes de juliol de 1942 va ser deportada, primer a Pithiviers i després a Auschwitz, on va morir suposadament de tisi. El seu marit va emprendre un camí humiliant i dolorós per salvar-la, tal i com podem veure en la correspondència que reprodueix 'Suite francesa' però va seguir la seva mateixa sort i va morir pocs mesos després en el mateix camp que Irène. Com diu el seu biògraf Philipponat, 'des del dia en què els gendarmes la van arrestar Iréne Nemirovsky va deixar de ser una novel·lista, una mare, una esposa, una russa, una dona francesa i va ser només una jueva'.

Irène Némirovsky va escriure 'Suita francesa', sobre la 'lava ardent', sabent que se li acabava el temps com deia ella mateixa, en una llibreta menuda on va apilonar les paraules que ens han arribat. Ella se sabia hereva d'una estirp víctima de deportacions i condemnada a fugir, testimoni d'un temps excepcional i volia que el seu llegat no es perdés. Per això va confiar el manuscrit a les seves filles, Denise i Elisabeth, que el van conservar fins a la seva publicació. 'Són les darreres paraules de la meva mare' va dir Denise Epstein quan es va publicar 'Suite francesa'. Avui s'ha traduït a 35 idiomes. Ho podia preveure? Confiava Iréne en què el seu testimoni ens arribaria amb tota la seva intensitat?

Detall del manuscrit de Suite francesa